|
...doncs aquest instant en que la percepció s'aguditza, aquest moment que l'aviciat dels puzles de cinc mil peces coneix tan bé, aquest instant de saturació visual? vital? en que totes les peces et passen per les mans i cap ni una encaixa en el seu lloc, que coneixes tots els buits sense necessitat de mirar el model original i saps que no saps què fer.
Perquè no hi ha un model previ, encara que ho sembli, per a tots els teus intents d'ubicació, no n'hi ha.
I t'aixeques i vas al lavabo i et mires al mirall i t'esprems els punts negres de la barbeta... o et fas un cafè o reescalfes el del matí amb una mica de llet en el microones, sense pensar.
Després tornes a la cadira i mires el puzle i gairebé absent de la tasca, sense pensar en el model, a la banda dreta de la taula, allà on la llum del focus no arriba, veus una peça despistada de cap per avall.
L'agafes amb intenció de colocar-la en el munt de color que li correspon i de reüll la veus, una petita taca de color, o un tall diferent o... i a l'instant saps on se situa en el quadre i la poses en el seu lloc i encaixa sense esforç, les seves corbes, la taca de color, el tall, no tan diferent i en aquest instant, una cosa dolça, rodona i intensa t'omple de plaer.
Aquest instant en el qual un detall nimi fa encaixar un fragment de la teva història i es fa intel·ligible per fi, no la totalitat sinó aquest moviment que alguna vegada vas fer i que explica aquell moment, la teva pertinença i el d'ara, sense dubtes, és clau, una clau.
I m'atreveixo des d'aquí a dir que és un instant petit i intens de plenitud total, de felicitat sense preu, perquè forma part del teixit, i aconsegueix que el quadre general tingui, per fi, significat dins teu.
Això és agua + tierra no es = a fango
|
